Inici » Debats i cicles

Juan José López Burniol: “El problema català és veritablement un problema espanyol”.

4 desembre 2013 Sense Comentaris

El passat dilluns dia 2 de desembre, en una Masia de Can Riera plena de gom a gom, va tenir lloc l’últim acte del cicle ‘Catalunya-Espanya… a cara o creu?’ amb la xerrada que Juan José López Burniol va oferir durant més d’una hora i mitja davant d’un públic molt participatiu. L’acte, presentat per la periodista del 324, Laura Catalán, va iniciar-se amb un breu perfil del ponent: Juan José López Burniol és llicenciat en dret, notari, professor de dret civil a l’UAB i a la UPF, habitual col·laborador en diversos mitjans de comunicació com a tertulià, Els Matins de TV3 i 8TV, i com a articulista a La Vanguardia, l’Avui i El País. També ha participat en política formant part de la llista electoral que va fer president en Pasqual Maragall al 2003 amb Ciutadans pel Canvi, i  és un coneixedor i expert en el federalisme, havent publicat diversos articles i llibres sobre la matèria.

Per al ponent el mal anomenat problema català, és una qüestió que es remunta 100 anys enrere i és un problema d’abast espanyol, ja que Espanya és un país que no ha trobat mai el seu model territorial, des del inici del seu constitucionalisme al 1812 a Cadis on es declara que Espanya és un Estat centralitzat i unitari xocant amb la realitat plural del nostre país. Un xoc, entre dos models dicotòmics  que va marcar tot el segle XIX i la història contemporània d’Espanya. Una dicotomia que nomes ha avançat, només ha arribat a solucions, quan Espanya ha recuperat la democràcia i les llibertats, és a dir, a la II República i amb la Constitució del 1978. El problema de fons que s’amaga darrere del model territorial és la distribució del poder dins d’Espanya, i el poder es sustenta sobre una base econòmica. És això el que complica el tema i l’enquista. La distribució del poder des del centre de poder actual, Madrid, a altres centres com podria ser Barcelona, Bilbao o Sevilla. Aquest és el moll de l’ós per al notari català.

Preguntant per si una solució al problema actual entre Catalunya i Espanya podria ser la reforma  constitucional en clau federal, el ponent va respondre que no hi ha cap formula jurídica que solucioni els problemes politics d’una societat. Això es fa per mitjà del pacte i l’acord polític. De totes formes, en opinió del ponent el federalisme és la millor de les opcions, ja que garantiria una convivència millor entre els pobles que conformen Espanya, evitaria el drama d’una ruptura i les seves conseqüències, i donaria a Catalunya i a Espanya un mar de possibilitats i potencialitats que ara, a dia d’avui, per culpa del problema territorial no pot aprofitar.

Ara bé, que li cal al model autonòmic, que per al professor de dret civil, ha aportat coses positives a Catalunya, tot i que hagi fracassat en el reconeixement del caràcter singular del nostre país, per a esdevenir un model federal? Per a l’autor calen quatre reformes bàsiques per a que aquesta transformació esdevingui un èxit: la primera d’elles es convertir el Senat en una veritable càmera de poder territorial on les CCAA, en un model d’Estats federats, puguin decidir els afers que afecten a tot el país, és a dir, posin ordre dins del funcionament global i general de l’Estat. La segona qüestió a reformar, és la clarificació competencial i establir un topall per a les lleis de regulació bàsiques que fa l’Estat, ja que són gairebé sempre invasives amb els poders autonòmics. La tercera reforma és la relacionada amb el sistema de finançament, que ha de consagrar el ja famós principi d’ordinalitat. I per últim, i en quart lloc, s’ha de canviar el tarannà i la deriva centralista de l’Administració de l’Estat, que pot actuar com un llast del funcionament d’un hipotètic Estat Federal. Catalunya ha arribat fins on ha arribat gràcies al seu esforç i ha guanyat la batalla per la seva identitat. Això no hi haurà qui ho tregui, ara bé, cal un model federal on Catalunya se senti còmode i pugui exercir el seu autogovern sense cap mena de llast que ho impedeixi.

Qüestionat sobre quin model federal defensa, el ponent, en primer lloc va citar les quatre formes en les que un Estat es pot articular territorialment: estat centralitzat, estat federal, estat confederal o estat independent. Per a ell, d’aquests models esmentats el millor és el federalisme. Un federalisme que hauria d’incorporar una asimetria material, que no funcional. Per a en López Burniol, l’Estat federal funcionarà igual per tots els territoris que ho conformin, però Catalunya, donada la seva singularitat cultural i lingüística gaudirà d’unes competències exclusives en aquest sistema federal. Després també caldria cercar més competències en matèria de justícia. Això sumat a les competències en ordre públic i un millor sistema de finançament faria de Catalunya un Estat propi, però amb els avantatges de no haver de patir una trencadissa i una ruptura traumàtica en molts aspectes amb la resta de l’Estat, ja que en paraules de l’autor, la independència seria molt dura a nivell polític, social i econòmic per a una primera generació de catalans. És per tots aquests motius que l’autor defensa, amb una paraula molt castellana, fer un “apaño” que trobi una solució a aquest problema, evitant així aquesta trencadissa i permetent a Catalunya assolir una plenitud competencial i nacional gairebé plena. Una solució que no durarà més de 15 o 20 anys, ja que tot indica que amb els processos d’integració europea als que estem assistint i als que anirem assistint en els propers temps, ens porten a una integració europea on els estats i els ens autonòmics perdran molt de pes específic.

El ponent va acabar la conferència parlant de la necessitat de que es celebri una consulta amb una pregunta clara: Independència o Federalisme (La proposta de quedar-nos com estem avui, ja està rebutjada per una amplia majoria dels ciutadans de Catalunya. Una consulta. per tant, que doni sentit a la defensa de la seva posició federalista, i que permeti un debat seriós i racional sobre els pros i contres tant de la independència com d’una relació federal amb Espanya. El dret a decidir, per a en López Burniol, legitima el seu discurs perquè el materialitza i el fa competir amb el discurs independentista. Ara bé, el ponent té seriosos dubtes de que aquesta consulta es celebri, i diu que ens veurem abocats a unes eleccions plebiscitàries al 2015, per que la legislatura no arribarà fins al 2016. A partir d’aquí, només la historia sap el que ens depararà tot plegat.

Deixa un comentari!

Add your comment below, or trackback from your own site. You can also subscribe to these comments via RSS.

Be nice. Keep it clean. Stay on topic. No spam.

Pots fer servir aquest html:
<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest és un bloc preparat per fer servir Gravatar. Per fer sortir el teu avatar als comentaris, sisplau registra't a Gravatar.