Unes 54 persones van venir a escoltar l’autora del conegut llibre “Pedra de tartera“. Aquesta obra mestra és el primer escrit del “cicle del Pallars”, que es com es coneixen tots els títols que l’editorial li ha publicat i que tracten de temes i de contexts situats a les dues comarques catalanes (Pallars Jossà i Pallars Sobirà). “Càmfora, Carrer Bolívia, País íntim, i aquest darrer, també formen part d’aquest conjunt de llibres”, va recordar la presentadora de l’acte, Esther Bueno, “que alhora segueixen un mateix fil conductor”, amb la qual cosa te’ls pots llegir com una mena de continuació.
Bueno va presentar el seu darrer llibre expressant que “l’Amic escocès, publicat al gener d’aquest any, se situa en la postguerra viscuda al món rural i basada en unes cartes d’històries reals, d’una realitat que vol reflectir l’autora a través de la ficció i de la veu anònima (en “off”) que fa de narrador del llibre”.
“Barbal va néixer acabada la guerra”, i com recorda la mateixa escriptora, “tot i que en els anys posteriors no es parlava de la guerra, ni a l’escola ni al carrer, a a casa seva sí. La família en feia una dicotomia clara entre un passat confortable i esperançador en temps de pre-guerra i un temps present (llavors), en el sentit contrari”.
Preguntes, reflexions i conversa amb el públic
A part d’algunes llàgrimes per l’emoció del que explicava Maria Barbal de gent nascuda a Tremp que viu a l’Hospitalet, i d’un club de lectura que viu a Tremp i va baixar a l’Hospitalet per donar escalf a la seva escriptora de capçalera. I de donar-li les gràcies per poder escoltar-la amb el seu deix territorial, explicant històries que interpel·laven la infància d’un part del públic. Es va concloure, que ella era la màxima exponent de la literatura de la seva zona.
A l’escriptora li van preguntar sobre el talent. Barbal va exposar que “no conec escriptors que no hagin estat grans lectors i molt bons observadors, crec més en els hàbits, etc., tot i que també hi ha d’haver quelcom d’habilitat”. L’Amadeu Juan, president de l’entitat, li va preguntar: “Com pot ser que en els sopars literaris hi hagi una presència tan gran i diferent de dones en relació amb els pocs homes que hi assistim, per què al teatre, al cinema, a molts espectacles culturals, etc., hi trobem dones, moltes dones, juntes, en grup, o soles, o en parella, i en canvi pocs homes. La cultura sembla de dones però en canvi els premiats també en literatura solen ser principalment homes. Al acabar l’acte d’avui, tindrem una cua plena de dones perquè li firmis els teus llibres, no pas homes”. Barbal li va contestar que “abans les mares (que és qui educava) els hi deien als nens que no ploressin i això ha influït vàries generacions d’homes, tot i que ha canviat. Hi ha molts homes que es pregunten i et diuen: Per què llegir quelcom que no és veritat? Ja que han estat educats en fer carrera professional, en allò pràctic, en guanyar els diners de la família. Ara ens hem aproximat, però les dones continuen llegint més ficció, novel·les plenes de sentiments, mentrestant els homes llegeixen més els diaris, amb notícies reals.
Barbal també va exposar que els poetes són els grans artistes de l’emoció, va recordar amb part del públic el Tren de Tremp i la inconnexió amb bona part del país per no haver unit aquesta línia amb Barcelona directament i no haver de canviar d’andana a Lleida, etc. Hi va haver referències a Antonio Machado que explica una època similar a la del llibre. Autor que va ser elogiat per la convidada. I també hi va haver el típic debat sobre si se li feia pesat que la coneguessin sobretot pel seu primer llibre publicat, Pedra de Tartera i si el considerava el millor. O com Manel de Pedrolo, i el seu Manuscrit del Segon Orígen, el considerava, precisament, el menys valuós i mal escrit. Barbal va recordar que li va costar poc temps escriure’l en comparació amb d’altres però perquè tenia un délit per fer-lo, i que no el té pas travessat com altres autors tenen el seu llibre més conegut.
Si voleu llegir la crònica sencera, cliqueu a l’enllaç següent. Crònica del sopar literari.
